1. L'esperit de l'Opus Dei. L'Opus Dei, des de la seva fundació l'any 1928, difon la crida a la santedat en el compliment de la pròpia feina i de les obligacions personals de cadascú. L'esperit de l'Opus Dei té com a característica essencial el fet de no treure ningú del seu lloc, sinó que duu cadascú a complir les tasques i deures del propi estat, de la seva missió a l'Església i a la societat civil, amb la perfecció més gran possible. Alguns trets de l'esperit de l'Opus Dei són els següents.

2. Filiació divina.- Un cristià és un fill de Déu, per la força del baptisme. Aquesta veritat bàsica del cristianisme, la filiació divina, "és el fonament de l'esperit de l'Opus Dei", com deia el fundador. L'Opus Dei fomenta la confiança en la providència, la senzillesa en el tracte amb Déu, un sentit pregon de la dignitat de tot ésser humà i de la fraternitat entre els homes, un amor cristià al món i a les realitats creades per Déu, la serenor i l'optimisme.

3. Vida ordinària.- El cristià pot buscar la santedat a través de les activitats de les quals s'ocupa. En paraules del fundador de l'Opus Dei: "La vida ordinària pot ser santa i plena de Déu"; "el Senyor ens crida a santificar la feina corrent, perquè també en això rau la perfecció cristiana". Conseqüències:

• Transcendència de les petites coses. "La santedat 'gran' rau a complir els 'deures petits' de cada instant", ensenyava el fundador de l'Opus Dei. Posant per cas, els detalls de servei, de bona educació, de respecte als altres, d'ordre material, de puntualitat, etc.: quan es viuen per amor a Déu, aquests detalls no són pas irrellevants per a la vida cristiana.
• Un cristià ha de bastir la seva santificació basant-se en les realitats ordinàries. Entre aquestes realitats hi ha el matrimoni i la família. "El matrimoni no és, per a un cristià, una simple institució social, i encara molt menys un remei per a les febleses humanes: és una autèntica vocació sobrenatural."
• Santificar el treball, santificar-se en el treball, santificar amb el treball.

D'acord amb l'esperit de l'Opus Dei, la feina pot ser santificada i convertir-se en camí de santificació: "pel fet d'haver-lo assumit Crist, el treball se'ns presenta com a realitat redimida i redemptora: no sols és l'àmbit en el qual viu l'home, sinó mitjà i camí de santificació, realitat santificable i santificadora" . Tota feina honrada és ocasió per donar glòria a Déu i servir els altres.

"Nosaltres som gent del carrer, cristians corrents, ficats dins el corrent circulatori de la societat, i nostre Senyor ens vol sants, apostòlics, justament enmig de la nostra feina professional, és a dir, santificant-nos en aquesta tasca, santificant aquesta tasca i ajudant els altres perquè se santifiquin amb aquesta tasca".

5. Amor a la llibertat.- Els fidels de l'Opus Dei són ciutadans que gaudeixen dels mateixos drets i estan subjectes a les mateixes obligacions que els altres ciutadans, els seus iguals. Actuen sempre amb llibertat i amb responsabilitat personal en les seves opcions polítiques, econòmiques, culturals, etc., sense presentar-les com les úniques coherents amb la fe i sense pretendre involucrar l'Església o l'Opus Dei en les pròpies decisions. Això implica respectar la llibertat i les opinions dels altres.

6. Oració i sacrifici.- L'esperit de l'Opus Dei encoratja a l'oració i la penitència, per sostenir l'esforç de santificar les ocupacions ordinàries. Els fidels de la prelatura incorporen a la seva vida: pregària, assistència diària a la santa Missa, confessió sacramental, lectura i meditació de l'Evangeli, devoció a la Mare de Déu, etc. Per imitar Jesucrist, també procuren fer sacrificis, especialment els que faciliten l'acompliment del deure i fan la vida més agradable als altres.

7. Caritat.- Els membres de l'Opus Dei s'esforcen a donar testimoni de la seva fe cristiana. En paraules del fundador: "En esforçar-nos frec a frec en els mateixos afanys amb els nostres companys, amb els amics, amb els parents, els podrem ajudar a arribar a Crist". L'afany de donar a conèixer el Crist és inseparable del desig de contribuir a resoldre les necessitats materials i els problemes socials de l'entorn.

8. Unitat de vida.- Amistat amb Déu, ocupacions temporals i afany evangelitzador s'han de conjuminar en una "unitat de vida senzilla i forta", expressió habitual de sant Josepmaria Escrivà. El cristià no ha de «dur com una doble vida: la vida interior, la vida de relació amb Déu, d'una banda; i de l'altra, distinta i separada, la vida familiar, professional i social». Ans al contrari, «hi ha una vida única, feta de carn i esperit, i és aquesta que -en l'ànima i en el cos- ha de ser santa i plena de Déu».