Sant Josepmaria Escrivà, fundador de l'Opus Dei, va obrir nous camins de santedat dins l'Església catòlica, al recordar que tothom pot assolir la santedat fent la feina y les activitats diàries amb esperit cristià.

Infància i joventut

Josepmaria Escrivà de Balaguer va néixer a Barbastre (Osca, Aragó) el 9 de gener de 1902. Els pares es deien José i Dolores. Va tenir cinc germans: Carmen (1899-1957), Santiago (1919-1994) i unes altres tres germanes més petites, que es van morir amb pocs anys. El matrimoni Escrivà va donar als fills una profunda educació cristiana.

L'any 1914 va fer fallida el negoci del pare, que era un industrial de teixits, i va haver de traslladar-se a Logronyo, on va trobar una altra feina. En aquesta ciutat, Josepmaria pressenteix per primera vegada la seva vocació: després de veure unes petjades a la neu fetes pels peus descalços d'un religiós, intueix que Déu desitja alguna cosa d'ell, encara que no sap exactament què pot ser. Pensa que podrà descobrir-ho amb més facilitat si es fa sacerdot, i comença a preparar-s'hi, de primer a Logronyo i més tard al seminari de Saragossa. Seguint el consell del seu pare, farà també a la Universitat de Saragossa la carrera civil de Dret, com a alumne lliure.

La fundació de l'Opus Dei

José Escrivà mor l'any 1924, i en Josepmaria queda como a cap de família. Rep l'ordenació sacerdotal el 28 de març de 1925 i comença a exercir el ministeri en una parròquia rural i després a Saragossa mateix.

El 1927 es trasllada a Madrid, amb permís del bisbe, per obtenir el doctorat de Dret. I a Madrid, el 2 d'octubre de 1928, Déu li fa veure la missió que d'anys ençà li estava inspirant, i funda l'Opus Dei. Des d'aquell dia treballa amb totes les forces en el desplegament de la fundació que Déu li demana, i alhora continua fent el ministeri pastoral que té encarregat aquells anys, una tasca que el duu a estar en contacte cada dia amb la malaltia i la pobresa, als hospitals i barris populars de Madrid.

En esclatar la guerra, l'any 1936, en Josepmaria és a Madrid. La persecució religiosa l'obliga a refugiar-se en diferents amagatalls. Exerceix el ministeri sacerdotal clandestinament, fins que aconsegueix sortir de Madrid. Després de travessar els Pirineus fins al sud de França, va a Burgos. Quan s'acaba la guerra, el 1939, torna a Madrid.

Els anys següents dirigeix nombrosos exercicis espirituals per a laics, per a capellans i per a religiosos. El mateix any 1939 enllesteix els estudis del doctorat de Dret.

Guiant el creixement de l'Opus Dei

El 1946 fixa la residència a Roma. Obté el doctorat en Teologia per la Universitat Lateranense. El Vaticà el nomena consultor de dues Congregacions de la Santa Seu, membre honorari de la Pontifícia Acadèmia de Teologia i prelat d'honor de Sa Santedat. Segueix amb molta atenció els preparatius i les sessions del Concili Vaticà II (1962-1965), i manté un tracte intens amb força pares conciliars. Des de Roma viatja moltes vegades a diversos països d'Europa, per impulsar l'establiment i la consolidació de l'Opus Dei en aquells indrets. Amb el mateix objectiu, entre 1970 i 1975 fa viatges llargs per Mèxic, Espanya, Portugal, Amèrica del Sud i Guatemala, on a més a més té reunions de catequesi amb grups nombrosos d'homes i dones.

Mor a Roma el 26 de juny de 1975. Milers de persones, i entre elles força bisbes de molts països -en conjunt, un terç de l'episcopat mundial-, sol·liciten a la Santa Seu l'obertura de la causa de canonització.

Beatificació i canonització

El 17 de maig de 1992, Joan Pau II beatifica Josepmaria Escrivà a la plaça de Sant Pere, a Roma, davant 300.000 persones. «Amb intuïció sobrenatural», deia el Papa a l'homilia, «el beat Josepmaria va predicar incansablement la crida universal a la santedat i a l'apostolat».

Deu anys més tard, el 6 d'octubre de 2002, Joan Pau II canonitza el fundador de l'Opus Dei a la plaça de Sant Pere davant d'una multitud de més de 80 països. El Sant Pare, en el seu discurs als participants en la canonització, va dir que "sant Josepmaria fou elegit pel Senyor per anunciar la crida universal a la santedat i per indicar que la vida de tots els dies, les activitats comunes, són camí de santificació. Es podria dir que fue el sant de les coses ordinàries".